*
CARTA MARINA
*
Des dels confins de la Terra, on tot és blanc, glaçat i pur, les onades portaran aquestes lletres fins als teus recers càlids, dona dels cabells perlats, de volums turgents estimats per Rubens, que t’emmiralles entre seda i gasa, conscient només de tu. Que no pensaràs mai en els amors en la distància per molt que el cantant melòdic repeteixi que en la distància també és amb tu. Sí, els tafaners t’espien, però la bellesa ha de resplendir, que per això el sol també t’assenyala entre el jardí en penombra. Condemnes al desterro els que t’estimen perquè tu en tens prou amb tu mateixa, aigua tèbia de cos ardent, mentre els amors llunyans esperen resurreccions impossibles.
*
Collage d’OX
"Condemnes al desterro els que t’estimen perquè tu en tens prou amb tu mateixa": quina seguretat en ella mateixa!
ResponEliminaCom diu l'Helena, molta seguretat. I jo afegiria massa seguretat.
ResponEliminaI francament no, trobo que el físic no era pas tan escaient, l'interior no el sabem...
ResponEliminaPerò el que va de sobrat, sol ser el que menys val, la humilitat no sol estar de moda...
M. Roser
De tot el bo, més val que en sobri.
ResponEliminaOlga, rebenvinguda a la Blogosfera! una abraçada des del meu mar (que darrerament està força quiet)
ResponEliminaEm fa por la gent que en te prou amb ella mateixa...I no els tinc enveja. Viuen tan sols.....Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaL'home no és realment lliure fins a 10 milles de la costa. Potser li va bé el desterrament...
ResponElimina