*
13-3-11
*
Ahir parlàvem amb un musulmà mentre contemplàvem el terrible tsunami que devastava la costa del Japó. Deia el musulmà: “Això és la ira de Déu. Déu és gran i té tota la força. Cap home pot igualar la força de Déu i aquest és el seu braç”. Jo li responia, “però, a veure, vostè és un bon home. Si li cau un balcó a sobre i el mata, ¿per què Déu el voldria matar?” I ell s’explicava: “No s’ha d’entendre de manera individual: la humanitat es dolenta, i ell la castiga en general. Déu és totpoderós. Hi ha massa diferència entre els homes. Uns es podreixen de riquesa i als altres els falta el pa.”
La conversa va seguir altres camins. Jo estic amb el que escrivia Josep Iborra i que vaig transcriure fa pocs dies al blog en memòria seva. Cosa semblant a que ‘la Terra és una força cega, i nosaltres, que en formem part, som tan cecs com ella.’ La idea que la Terra és malgirbada, o sigui, una creació fallada, i que Déu castiga la seva creació de manera sàdica, perquè la nostra capacitat d’ofendre no es pot comparar amb la seva força, que ens és desconeguda, queda així eliminada del pensament. No estem en condicions de jutjar unes forces que ens superen, ni molt menys de parlar en nom de qui potser les domina de manera tan arbitrària. Guerres i terrorismes sí que actuen com pretesos déus, i castiguen de manera generalitzada. Potser som la seva imatge, com explica el Gènesi.
*
Collage d’OX. Catifa antiga Meskhabad, Iran.
*
Ahir parlàvem amb un musulmà mentre contemplàvem el terrible tsunami que devastava la costa del Japó. Deia el musulmà: “Això és la ira de Déu. Déu és gran i té tota la força. Cap home pot igualar la força de Déu i aquest és el seu braç”. Jo li responia, “però, a veure, vostè és un bon home. Si li cau un balcó a sobre i el mata, ¿per què Déu el voldria matar?” I ell s’explicava: “No s’ha d’entendre de manera individual: la humanitat es dolenta, i ell la castiga en general. Déu és totpoderós. Hi ha massa diferència entre els homes. Uns es podreixen de riquesa i als altres els falta el pa.”
La conversa va seguir altres camins. Jo estic amb el que escrivia Josep Iborra i que vaig transcriure fa pocs dies al blog en memòria seva. Cosa semblant a que ‘la Terra és una força cega, i nosaltres, que en formem part, som tan cecs com ella.’ La idea que la Terra és malgirbada, o sigui, una creació fallada, i que Déu castiga la seva creació de manera sàdica, perquè la nostra capacitat d’ofendre no es pot comparar amb la seva força, que ens és desconeguda, queda així eliminada del pensament. No estem en condicions de jutjar unes forces que ens superen, ni molt menys de parlar en nom de qui potser les domina de manera tan arbitrària. Guerres i terrorismes sí que actuen com pretesos déus, i castiguen de manera generalitzada. Potser som la seva imatge, com explica el Gènesi.
*
Collage d’OX. Catifa antiga Meskhabad, Iran.
Sembla que la imatge de Déu o dels déus ens la fem nosaltres a desgrat de creure-hi o no. Perquè si bé hi pensem, Déu (Esperit pur) o els déus no en pot tenir cap, d'imatge.
ResponEliminaNo suporto la idea de pecat, de culpa, que sempre ens manté menors d'edat al davant del poder de Déu, dels reis, dels caps ... La grandesa i la misèria només hi són als nostres ulls i a les nostres ànimes. La natura només és, nosaltres som l'accident.
ResponEliminaAl final, tot queda reduït a que, tant la Terra com nosaltres som una originalitat en el cosmos. Som una coincidència, ja sigui fortuïta ja sigui guiada per alguna força superior que jo no comprenc.
ResponEliminaSi s'agafa aquesta megaperspectiva tot queda relativitzat i reduït a la pura anècdota. I a mi m'agafa un vertigen de por...