*
17-3-11
*
En la calma d’un capvespre matisat de grisos, els homes de Harrelson, que els dic jo, fan els últims equilibris a la banda exterior de l’escullera. Tot el dia en remull, persistents. Aprofiten les ones que encara arriben de fons, de l’última llevantada. Aquí no és el Pacífic, on els surfistes llueixen el seu vol gavinaire. Suposo que el paradís d’un surfista és un tsunami, ell sempre dominant la cresta fronterera amb el cel.
Ja han encès els llums al port esportiu. Fora, el Cosco Asphalt s’espera ja fa dies. M’imagino que m’observa, ja que sóc a la primera casa amb finestres. Altres vaixells han descarregat i han marxat, o han carregat i ja són fora. Però el Cosco fa guàrdia davant de casa. L’enyoraré quan marxi. Els mariners ja han sopat. Jo ara aniré a preparar el nostre.
A vegades m’imagino llocs estranys i deshabitats i jo procurant donar-hi vida. Em reconec un atavisme que em porta a vestir quatre parets i fer-les còmodes, amables. Res de sobrer, però sí acollidor. Un repte a la natura inhòspita. Un refugi. Un bressol. Potser el ventre de la mare.
*
Escullera. Dibuix d’OX
*
En la calma d’un capvespre matisat de grisos, els homes de Harrelson, que els dic jo, fan els últims equilibris a la banda exterior de l’escullera. Tot el dia en remull, persistents. Aprofiten les ones que encara arriben de fons, de l’última llevantada. Aquí no és el Pacífic, on els surfistes llueixen el seu vol gavinaire. Suposo que el paradís d’un surfista és un tsunami, ell sempre dominant la cresta fronterera amb el cel.
Ja han encès els llums al port esportiu. Fora, el Cosco Asphalt s’espera ja fa dies. M’imagino que m’observa, ja que sóc a la primera casa amb finestres. Altres vaixells han descarregat i han marxat, o han carregat i ja són fora. Però el Cosco fa guàrdia davant de casa. L’enyoraré quan marxi. Els mariners ja han sopat. Jo ara aniré a preparar el nostre.
A vegades m’imagino llocs estranys i deshabitats i jo procurant donar-hi vida. Em reconec un atavisme que em porta a vestir quatre parets i fer-les còmodes, amables. Res de sobrer, però sí acollidor. Un repte a la natura inhòspita. Un refugi. Un bressol. Potser el ventre de la mare.
*
Escullera. Dibuix d’OX
Ara sí que sembles en Severià...No t'amuinis pel Anacoreta...Agonitza como tothom, poc a poc. El que passa és que hi ha qui vol carregar-se'l i coses que el van entristint...Però no ho diguis a ningú. Com anyora tant el desert, crec que buscarà una barraca a prop de la ciutat i s'anirà a viure amb els rodamons, els okupes i els antisistema...Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaDoncs a mi m'has envaït d'una calma interior.
ResponEliminaBonic post.
La ment de l'escriptora, sempre activa per imaginar més enllà del que els ulls veuen.
ResponEliminaLes paraules també poden ser cases acollidores, oi? Les teves ho són.
ResponElimina