EL SOMNI VIOLETA

*

8-2-11

*
A les dones se’ns atribueix el color violeta quan es tracta de reivindicar-nos. Potser sí potser no. El meu color és el verd.

Però el que encara em sorprèn avui en dia és el guetto en que se’n vols tancar per part de les mateixes dones. Jo no vull estar reclosa en cap guetto. No vull ser persona a banda. Ho dic perquè avui una Universitat m’ha proposat fer-me una filmació en el seu programa de dones escriptores. Sí, ja sé que la de la meva ciutat ha publicat un bon volum amb les dones escriptores i té el programa que es diu “Paraula de dona”. Però entenc que la Universitat hauria d’anar la primera, l’avançada en tècnica i humanitat, no pas en discriminació. I per a mi, com a escriptora, formar part d’un col·lectiu de dones, de qualsevol col·lectiu de dones, em fa sentir malament. Encara que alguns en diuen col·lectiu "de gènere" (quin eufemisme tan lleig).

M’han publicat editorials generals, entre dones i homes. He cursat la meva carrera de piano entre dones i homes. He competit amb homes i dones pels premis millors i els he guanyat. Formo part de juntes entre dones i homes. ¿Per què me n’haurien de separar? ¿És que aquests col·lectius feministes senten un complex d’inferioritat davant la capacitat literària de les dones? Però si les Universitats haurien de ser la llum del món... i ens segreguen. No ho entenc. El meu somni violeta, cas que em decideixi a atribuir-me aquest color, és el de viure i treballar entre homes i dones. I no em tanqueu en una reserva, si us plau. Sóc lliure, o almenys m’ho penso.
*
Collage El somni violeta, D’OX