NOIA D'OCTUBRE

*
Aquesta noia pintada per Federico de Madrazo ( 1815-1894) es podria dir Cecília i ens porta el somriure d’octubre. D’aquest octubre en què la calor encara s’aferra als murs de la tarda revestits de buganvíl·lees. Els colors entre vermells i morats de la flor tan present als nostres jardins prepara l’alegria de la concentració un cop superada la dispersió. El somriure de la noia se’ns fa còmplice de promeses amables, de serena o enjogassada conversa.

Federico, potser el més cèlebre de tota la saga dels Madrazo, va ser sogre de Marià Fortuny,
de Reus, el del pinzell acolorit i panoràmic que també participava de la solemne noblesa del
sogre però ja amb un aire solar de gest irònic.

“El meu cor a l’octubre porta un vel / de color de temps vell...” feia un dels meus primers poemes de noia. La noia que vam ser és eterna: la veiem, la portem dins i els seus ulls ens parlen. El temps vell s’integra en el nou en una continuïtat confortable. Amb la noia parlarem de la poesia d’ara, amb permís dels pseudo-progres que, segons ells, només lliga (la poesia) amb i en barres de bar, com declaren als diaris; i ni deuen saber qui carai són Fortuny, Madrazo ni Cecília, dona de Fortuny i filla de Madrazo, a qui he ofert les buganvíl·lees. Per cert, aquests pseudo-progres tampoc deuen saber qui era Bougainville.
*
Collage postal d’OX