*JOAN TRIADÚ I JO
*
No em cal la mort per recordar-lo: ell sempre hi és. Tinc present amb fermesa l’home que va ser Història de la nostra cultura. L’home que va ser part del fonament de la meva vida poètica i cívica: Joan Triadú. Des de les llunyanes reunions de Cantonigròs fins la constitució, eclosió i actual puixança vital i activa d’Òmnium Cultural, ell hi és a l’arrel i a la formació.
A les fotografies, fem l’entrada solemne a la noble i magnífica Aula Magna de la Universitat de Lausana. Hi vaig guanyar la Flor Natural i, alhora, em van nomenar Reina de la Festa. Sis noies, filles de catalans residents a Suïssa, del Casal Català, em feien el seguici; elles anaven vestides de blanc i jo al mig, de negre. Joan Triadú em conduïa al setial. Vaig regnar per un dia en el món poètic, amb el llibre “Botons de tiges grises” (Proa, Óssa Menor). Tots els diaris suïssos, i la televisió, en van parlar, i no era un somni, però ho semblava. Més endavant, les benèvoles crítiques del mestre als meus llibres, al diari; la lectura dels seus consells als seus llibres. I ara l’enyor d’un amic que, espero em continuï tutelant des del lloc feliç on sigui. Ell no em va oblidar i jo tampoc.
*
Fotografies d’arxiu familiar.
*
No em cal la mort per recordar-lo: ell sempre hi és. Tinc present amb fermesa l’home que va ser Història de la nostra cultura. L’home que va ser part del fonament de la meva vida poètica i cívica: Joan Triadú. Des de les llunyanes reunions de Cantonigròs fins la constitució, eclosió i actual puixança vital i activa d’Òmnium Cultural, ell hi és a l’arrel i a la formació.
A les fotografies, fem l’entrada solemne a la noble i magnífica Aula Magna de la Universitat de Lausana. Hi vaig guanyar la Flor Natural i, alhora, em van nomenar Reina de la Festa. Sis noies, filles de catalans residents a Suïssa, del Casal Català, em feien el seguici; elles anaven vestides de blanc i jo al mig, de negre. Joan Triadú em conduïa al setial. Vaig regnar per un dia en el món poètic, amb el llibre “Botons de tiges grises” (Proa, Óssa Menor). Tots els diaris suïssos, i la televisió, en van parlar, i no era un somni, però ho semblava. Més endavant, les benèvoles crítiques del mestre als meus llibres, al diari; la lectura dels seus consells als seus llibres. I ara l’enyor d’un amic que, espero em continuï tutelant des del lloc feliç on sigui. Ell no em va oblidar i jo tampoc.
*
Fotografies d’arxiu familiar.
Perdem grans persones i referents. Qui els substituirà? Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaLa cadena no es trenca, amic Tamburini. Per a mi la nostra amiga Olga és una mestra, un referent.
ResponEliminaTu ets un referent, Olga.
ResponEliminaUna eminència, vet-ho aquí.
tinc la impressió que cada cop queden menys puntals sòlids de la nostra cultura. L'edat no perdona, és cert, però es van desgranant aquestes persones que, potser per haver optat per resistir, han fet uns sòlids fonaments de la nostra cultura. N'hi ha d'altres que han aixecat parets de l'edifici, però, i després?
ResponEliminaEls bons amics que ens acompanyen a la vida i a les lletres queden en el nostre record per a sempre.
ResponEliminaQuin bons records, Olga. Les persones estimades sempre són al nostre costat!.
ResponEliminaSalut i poesia!