*
20/21 – 7 – 10
*
Tot el bosc, i en especial torrents, fondalades i vores de camí, són ara un florir de roses de bardissa: milers de flors, com si hi haguessin abocat tota la Via Làctia. M’admira aquest espectacle fugaç que ofereix la natura, acomplint així aquell imperatiu biològic que explicava dies enrere i que ens afecta tots durant el temps de la nostra subjecció a la Terra.
Fa la cançó tan coneguda de tothom: “(...) diu la flor: jo et punxaré / perquè te’n recordis bé. “ Ho diu al nen que intenta agafar una rosa que es defineix ella mateixa: “doncs jo sóc punxadissa.” “Heidenröslein” és un poema escrit per J. W. Goethe (1749-1822). Molts compositors el van musicar i entre tots va destacar Heinrich Werner (1800-1833). Però, fatalitats del destí, la música en forma de lied que ha arribat a la memòria actual és la de Franz Schubert ( 1797-1828). Schubert va compondre la música el 1821, un any abans de la mort de Goethe, que no sé si la va arribar a escoltar.
Passen aquestes coses, a la vida: un jove compositor, Werner, s’esforça i triomfa sobre els altres aspirants a posar música a “Heidenröslein”. Mor als 33 anys, tuberculós. I la música que es recorda no és pas la seva sinó la d’un altre, i vull pensar que el pobre Werner sí que va poder escoltar el lied que li havia d’esborrar la memòria. Tots morim després de florir. Així moriran les roses.
*
Tot el bosc, i en especial torrents, fondalades i vores de camí, són ara un florir de roses de bardissa: milers de flors, com si hi haguessin abocat tota la Via Làctia. M’admira aquest espectacle fugaç que ofereix la natura, acomplint així aquell imperatiu biològic que explicava dies enrere i que ens afecta tots durant el temps de la nostra subjecció a la Terra.
Fa la cançó tan coneguda de tothom: “(...) diu la flor: jo et punxaré / perquè te’n recordis bé. “ Ho diu al nen que intenta agafar una rosa que es defineix ella mateixa: “doncs jo sóc punxadissa.” “Heidenröslein” és un poema escrit per J. W. Goethe (1749-1822). Molts compositors el van musicar i entre tots va destacar Heinrich Werner (1800-1833). Però, fatalitats del destí, la música en forma de lied que ha arribat a la memòria actual és la de Franz Schubert ( 1797-1828). Schubert va compondre la música el 1821, un any abans de la mort de Goethe, que no sé si la va arribar a escoltar.
Passen aquestes coses, a la vida: un jove compositor, Werner, s’esforça i triomfa sobre els altres aspirants a posar música a “Heidenröslein”. Mor als 33 anys, tuberculós. I la música que es recorda no és pas la seva sinó la d’un altre, i vull pensar que el pobre Werner sí que va poder escoltar el lied que li havia d’esborrar la memòria. Tots morim després de florir. Així moriran les roses.
*
Fotografia de Vicenç Roca
Els meus pares cantaven "Rosa de bardissa" quan cantaven "al coro" (jo era molt petita, els recordo assajant-la a casa, jo sempre havia pensat que era una nadala)
ResponEliminaPobre Werner!
Recordo haver buscat aquesta cançó al youtube i haver trobat la versió que jo no conec (que no sé si és la de Werner o la de Schubert) ho hauré de tornar a provar.
Veig que l'estiu va provant. Una abraçada des de "Saintes Maries de la mer"
Aquesta generació del XIX minada per la tuberculosi que va fer tantes coses en tant poc temps m'omple d'admiració.
ResponEliminaAixò passa també amb moltes cançons fins i tot 'lleugeres', es recorda la versió 'd'un altre'. La posteritat és molt capriciosa.
És llei universal que després d'un esclat de vida vingui la mort.
ResponEliminaHe cantat "Rosa de bardissa" de jove, aleshores sense saber res ni del seu compositor ni de l'autor de la lletra...
ResponEliminaEns estem preparant per anar a Weimar, a Can Goethe!