*
3/4- 7 – 10
*
En la comparació que faig de mi mateixa amb l’arbre que creix segons el medi on es troba, i que ha estat posat en aquesta Terra per complir un imperatiu biològic, com tota altra matèria terrestre, hi ha una part molt important i és el meu cantó fosc.
La foscor són les arrels, que creixen fondes i entronquen amb l’inconscient col·lectiu, amb el caos primigeni ja descrit per Jung. Sense arrels no hi ha arbre. Sense contrast no hi ha glòria.
No obstant, quan reconec aquesta foscor i l’accepto com part de mi mateixa i del món (‘de profundis clamavi ad te...’), mai aconsegueixo la tenebra total. Sempre dins meu, i també per imperatiu vital, hi circula sang i el cervell produeix connexions elèctriques. Pot ser feble, però hi ha llum en dues direccions: altitud i profunditat.
*
*
En la comparació que faig de mi mateixa amb l’arbre que creix segons el medi on es troba, i que ha estat posat en aquesta Terra per complir un imperatiu biològic, com tota altra matèria terrestre, hi ha una part molt important i és el meu cantó fosc.
La foscor són les arrels, que creixen fondes i entronquen amb l’inconscient col·lectiu, amb el caos primigeni ja descrit per Jung. Sense arrels no hi ha arbre. Sense contrast no hi ha glòria.
No obstant, quan reconec aquesta foscor i l’accepto com part de mi mateixa i del món (‘de profundis clamavi ad te...’), mai aconsegueixo la tenebra total. Sempre dins meu, i també per imperatiu vital, hi circula sang i el cervell produeix connexions elèctriques. Pot ser feble, però hi ha llum en dues direccions: altitud i profunditat.
*
Llum propietat de Cèlia Xirinacs.
l'important és no acceptar els tòpics i acceptar les pròpies ombres, elles també ens ajuden amb la llum :) L'altre dia, corrent per la muntanya, era massa tard i feia calor, l'aire tenia "cos" i em vaig fixar en l'ombra de les plantes a terra. Vaig pensar que sense l'ombra de les coses potser no hauríem après res de l'espai, de la tercera dimensió, aleshores me'n vaig anar cap a Plató i ja vaig començar a desbarrar tota sola ;P Ja ho veus, deu ser la falta d'oxígen :)
ResponEliminaVas forta, Clídice, però m'agraden les persones potents.
ResponEliminaUn estiu vaig fer unes fotos d'ombres de branques a través d'un llençol o d'un mocador fi, i van resultar molt curioses... Potser nosaltres també podem clarejar.
A Albert Solé: t'he escrit un comentari al teu blog però no me'l deixa publicar. Ho he provat durant 20 minuts. Haurem de tenir paciència tots plegats.
ResponEliminaBenvingut, i preciosa foto.
Una casa sense fonaments poc s'aguanta. Un arbre sense arrels aviat se l'enduu el vent... L'ombra és tan mestra com la llum.
ResponEliminaA mi també m'agrada fotografiar ombres. Les ombres formen part d'això que anomenem realitat.
La llum sorgeix del fosc, altrament no es veuria. Podríem escriure un llibre ben gruixut amb reflexions sobre l'ombra...
Les arrels dels arbres i de les plantes són tres vagades més grans que la part que quedar per sobre del nivell del terra. Amb les arrels de les persones pot passar igual, que la part que es mostra sigui inferior a la subjacent.
ResponElimina