*
1/2-7-10
*
Aquesta és la llum de l’última tarda a Viladrau. Allà es van quedar les verdors generoses, l’aigua rajant per la muntanya i els ocells que van inspirar Verdaguer i Guerau de Liost. Allà els frondosos saüquers que vestien de blanc tot el bosc.
Ara som a Mont-ral. Els esbarzers i la vidalba encara poncellen, creixen les primeres centàuries, floreixen grans extensions de prunel·la, blava i blanca, i profusió d’escabiosa i cards amb la seva papallona associada, la 'zygaena filipendula'. Encara es troben precioses orquídies rosa, i els rosers silvestres blancs i rosats alegren el passeig pel bosc. La mareselva perfuma el pas en grans mates, i la petita farigola tardana mostra una vivesa alegre i menuda. Quan marxem, al setembre, ja hi haurà móres madures i la blanca vidalba s’haurà desfet en pomets de cotó, però la vinya verge començarà a enrogir de manera vistosa anunciant la fi de l'estiu. Fins que aquest temps arribi, viurem les variacions naturals amb aquella admiració que provoca la bellesa anònima.
*
Fotografia de Vicenç Roca
*
*
Aquesta és la llum de l’última tarda a Viladrau. Allà es van quedar les verdors generoses, l’aigua rajant per la muntanya i els ocells que van inspirar Verdaguer i Guerau de Liost. Allà els frondosos saüquers que vestien de blanc tot el bosc.
Ara som a Mont-ral. Els esbarzers i la vidalba encara poncellen, creixen les primeres centàuries, floreixen grans extensions de prunel·la, blava i blanca, i profusió d’escabiosa i cards amb la seva papallona associada, la 'zygaena filipendula'. Encara es troben precioses orquídies rosa, i els rosers silvestres blancs i rosats alegren el passeig pel bosc. La mareselva perfuma el pas en grans mates, i la petita farigola tardana mostra una vivesa alegre i menuda. Quan marxem, al setembre, ja hi haurà móres madures i la blanca vidalba s’haurà desfet en pomets de cotó, però la vinya verge començarà a enrogir de manera vistosa anunciant la fi de l'estiu. Fins que aquest temps arribi, viurem les variacions naturals amb aquella admiració que provoca la bellesa anònima.
*
Fotografia de Vicenç Roca
*
¡Quina enveja! Clar que jo tinc Collcerola a 10 minuts a peu...i també si troben coses maques. El que passa és que quan vius a la ciutat, després ja no saps veure el que hi ha al teu voltant. Una abraçada: Joan Josep
ResponEliminaDoble felicitat, la teva, per tenir la natura a prop i per saber-la gaudir.
ResponEliminaLa natura desperta en nosaltres vells ressons. De quan èrem al Paradís?
ResponElimina