*
Les tardes de diumenge, quan la claror es torna violeta sobre el mar i morada a muntanya, la malenconia s’accentua: el vel tènue que comença després de dinar quan, la cuina mig endreçada, veus per la finestra l’anar i venir de gent que en aquell moment et sembla alegre i feliç. Passegen al sol sense pressa. Dotze barcos de càrrega en espera fan de teló de fons per a una fotografia eterna.
Alguna paret s’enfosqueix. Tens son i et voldries deixar anar, jeure com el flotar despreocupat d’un núvol. Les músiques s’apaguen i els moments es tornen tristos. Fins i tot les mans es desmaien sobre la guitarra, i els caps s’amaguen del vespre i temen la foscor. Hi ha claror, encara. L’últim sol mandrós habita de biaix el racó que sempre era a l’ombra i es fon entre el murmuri de la gent del carrer. No voldries avançar i cal programar l’endemà, perquè l’endemà unirà els teus bocins escampats en la tèbia flonjor del dia, en la indulgent lassitud del diumenge. Però diumenge s’acaba, es desa la guitarra i s’abandonen el sofà i l’estora on potser ens havíem ajagut i jugat, indolents, als sol del matí i de la migdiada.
*
Collage d’O. X.
*
Catifa espanyola de la Real Fábrica de Tapices.
“Duchese-brisée” francesa, època Lluís XVI
Oli d’Ismael González de la Serna.
*
Les tardes de diumenge, quan la claror es torna violeta sobre el mar i morada a muntanya, la malenconia s’accentua: el vel tènue que comença després de dinar quan, la cuina mig endreçada, veus per la finestra l’anar i venir de gent que en aquell moment et sembla alegre i feliç. Passegen al sol sense pressa. Dotze barcos de càrrega en espera fan de teló de fons per a una fotografia eterna.
Alguna paret s’enfosqueix. Tens son i et voldries deixar anar, jeure com el flotar despreocupat d’un núvol. Les músiques s’apaguen i els moments es tornen tristos. Fins i tot les mans es desmaien sobre la guitarra, i els caps s’amaguen del vespre i temen la foscor. Hi ha claror, encara. L’últim sol mandrós habita de biaix el racó que sempre era a l’ombra i es fon entre el murmuri de la gent del carrer. No voldries avançar i cal programar l’endemà, perquè l’endemà unirà els teus bocins escampats en la tèbia flonjor del dia, en la indulgent lassitud del diumenge. Però diumenge s’acaba, es desa la guitarra i s’abandonen el sofà i l’estora on potser ens havíem ajagut i jugat, indolents, als sol del matí i de la migdiada.
*
Collage d’O. X.
*
Catifa espanyola de la Real Fábrica de Tapices.
“Duchese-brisée” francesa, època Lluís XVI
Oli d’Ismael González de la Serna.
*
Tot i la melangia que respira aquest post, quanta plenitud estèticoespiritual!
ResponEliminaquina llangor de tarda de diumenge! :)
ResponEliminaQuan es té capacitat per descriure amb tanta fluïdesa tots i cadascun dels aspectes de la pròpia vida, s’hi afegeixen noves percepcions.
ResponEliminaM’agrada molt aquesta tarda de diumenge que descrius, ahir just a mitja tarda contava vaixells prop de la teva finestra tot tocant ferro.
ResponEliminaUna abraçada,