*
Algunes tardes, la serenitat del temps es reflecteix al món i se’ns encomana. Contemplem el silenci dels edificis on hi ha llums que indiquen vida i sempre ens quedarà la recança de no saber quines petites felicitats hi trobaríem, o quins desconsols.
*
*
*
*
Portada per a un llibre d'Editorial Òmicron. OX.
Senyora Olga, la vida acaba amb la mort, cosa que ningú desitjaríem. Tanmateix, entre el naixement i la mort s'han de saber trobar bons moments.
ResponEliminaQue bé que expresses les meves curiositats, els meus pensaments, Olgva. Les finestres dels altres...odria ser un bon títol per a una novel·la , no trobes?
ResponEliminanecessito la serenitat,sovint...
ResponEliminaLes teues paraules l'acaronen, aconseguir la serenitat amb els teus escrits, sempre reulta molt fàcil.
ResponEliminaGràcies Olga. La portada és una meravella.
Ps: t'he deixat un recadet a la safata.
la nostra serenitat també penja
ResponEliminad'un fil lluminós......
Com diu la Núria... les finestres il·luminaades de les cases alienes són un niu d'inspiració (igual que les persones que es creuen amb nosaltres al metro, per exemple, i que és un gust intentar endevinar com és la seva vida, quins els seus costums...)
ResponEliminaserenitat... jo també la necessito!
Bon diumenge Olga!!!
ResponEliminaPetonets,
Contemplar "el silenci dels edificis on hi ha llums que indiquen vida" és allò més pròxim al sublim, els terrats inabastables com un cel estrellat.
ResponEliminaUs desitjo aquesta serenitat necessària, i m'alegro d'haver-la sabuda interpretar. Gràcies.
ResponEliminaMés moments així ens calen...
ResponElimina