*
Encara no sabem en quin embolic es va ficar el nostre llamàntol Ostixec. Ja feia potser un mes que l’havíem perdut, cosa estranya perquè té molt sentit de l’orientació i es troba bé a casa. “Potser hiverna en algun racó”, vam pensar. Un dia que fèiem la migdiada es va sentir una remor com el cruixir fustes velles i alhora uns laments apagats com el rosari que diu una jaia. Vam saltar dels sofàs pensant que entraven lladres.
Aquest és el quadre que van veure els nostres ulls: a la porta de casa hi havia Ostixec ple de pols, que arrossegava una andròmina indescriptible, gran i de moviments espasmòdics. Quan Ostixec va deixar anar el parrac, vam poder observar que allò tenia mig cos de torero, un braç amb pota de toro i l’altre amb mitja i sabatilla, amb la ‘montera’ posada i un esquinçall de capot a mig cos. La meitat inferior es devia haver perdut pel camí. “Ai, mare, ara aquest home semblarà aquell tolit d’Espriu, que baixava les escales de Montserrat en cadira de rodes i es va fotre de lloros...”, vam exclamar, imaginant-nos tota la feinada que ens portaria.
En resum, Ostixec havia arrossegat Escolástico Zaldívar Cienfuegos, el Mostachón, des de la remota Alcubilla del Marqués. Pel camí, el torero s’havia fet vell, o potser ja ho era quan torejava, i presentava la pell castigada i els ulls esmorteïts, de funeral. “Coooño, coooño, cooooño...” sols encertava a dir l’home, feblement. Mentre ens refèiem, Ostixec ja s’havia cruspit el seu pinso i es repassava la closca amb oli d’anxoves.
*
*
*
Collage d'OX.
Em sembla que a aquest llamàntol només li falta parlar; tot i això, hauríeu de portar-lo a classes de castanyoles, ja que amb el crequejar de les pinces es comunicaria millor.
ResponEliminaja tenia raó ja el pobre ... home? cooooñoooo, me l'afiguro ^^ I ara n'Ostixec n'ha fet una croada de tot plegat? a veure si acabarà a Terra Santa barallant-se amb jueus i palestins! :) Fes-li palesa la meva admiració incondicional al teu llamàntol aventurer :)
ResponElimina