*
Avui és sant Galderic, patró dels nostres pagesos. Segurament per això han aparegut a casa de miracle uns magnífics “palosantos” (la paraula ‘caqui’, encara no ben lexicalitzada, em recorda el renom que donàvem al meu cosí, Caquina, i procuro evitar-la).
M’han dit que la fruita ens l’havia portat un agutzil que sol gastar barret negre per guardar-se del sol de Rocaura. Per Rocaura havia aparegut sant Galderic, fill de Vilavella (prop de Carcassona) perquè li ferressin un dels bous de la parella que feia servir per llaurar. Des de les seves terres pirinenques va arribar tan avall de forma miraculosa, se suposa que portat per àngels, ell i els bous: volia visitar el cementiri de Rocaura per la fama ben guanyada de sants que tenien els difunts de l’esmentada població. No se sap si encara és viva aquesta creença.
Palosantos, cor del sol, llum de la tardor, llavi molsut en la més dolça de les mossegades, turgència delicada amb toc de setí entelat, polpa suculenta, confitura de Venus, ungüent deliciós sobre els cossos tendres, sant i ben sant com el seu nom indica, pell de verge deliciosa que s’assaboreix, com la glòria d’aquest món, amb els ulls closos per interioritzar més el plaer de la carn en saó.
M’han dit que la fruita ens l’havia portat un agutzil que sol gastar barret negre per guardar-se del sol de Rocaura. Per Rocaura havia aparegut sant Galderic, fill de Vilavella (prop de Carcassona) perquè li ferressin un dels bous de la parella que feia servir per llaurar. Des de les seves terres pirinenques va arribar tan avall de forma miraculosa, se suposa que portat per àngels, ell i els bous: volia visitar el cementiri de Rocaura per la fama ben guanyada de sants que tenien els difunts de l’esmentada població. No se sap si encara és viva aquesta creença.
Palosantos, cor del sol, llum de la tardor, llavi molsut en la més dolça de les mossegades, turgència delicada amb toc de setí entelat, polpa suculenta, confitura de Venus, ungüent deliciós sobre els cossos tendres, sant i ben sant com el seu nom indica, pell de verge deliciosa que s’assaboreix, com la glòria d’aquest món, amb els ulls closos per interioritzar més el plaer de la carn en saó.
*
*
*
Foto O.X.
Cada temporada dóna els seus fruits. Jo ja espero les magranes, de pell tornassolada i corona...
ResponEliminaBona tardor!
Quan vaig de visita per Rocaura, primer que res passo a veure l’agutzil, ja que sempre té històries per contar i fruita madurada a l’arbre per regalar. Petits grans plaers!
ResponEliminaFá trenta cinc anys que no en mengo. No m'agradaven gaire tot i ser molt dolsos, peró aquets que estic veien els hi clavería una mossegada.
ResponEliminaSalutacions