*
Als fragments anteriors sobre l’amor, els dos autors fan servir la mateixa paraula per definir la vida quotidiana: aspra. Però tots dos la troben aspra després d’haver perdut l’amor, després d’haver passat per l’amor, després que l’amor els abandona. ¿Hem de suposar que abans també la trobaven aspra?
Després de l’amor perdut, poques vegades la vida es torna a alçar com aquesta branca, que gira sobre ella mateixa en un esforç enorme per trobar aquell instant de llum des d’una terra vella.
*
*
*
Foto V. Roca
*
hora post, 9:43
Els humans tendim a associar felicitat, plenitud, amb l'amor. Així, la pèrdua de l'amor ens buida... Un amor personal, s'entén, ja que en l'amor universal no hi ha pèrdua, el cosmos es renova contínuament.
ResponEliminaGràcies Teresa, que saps trobar el sentit de les coses.
ResponEliminaRes més humil que el símbol de la branca. Res més gran que l'amor.
Olga
Jo afegiria a les paraules de Teresa, que tendim a associar felicitat amb "possessió" de l'amor personal. Quan manca aquest amor, generalment ja fa temps que hem perdut les ganes de cercar-lo de nou, hem oblidat l'amor universal i llavors esdevé tot plegat recança i tristor...
ResponEliminaLa vida quotidiana pot arribar a ser un plaer quan s'ha patit de debò.
ResponElimina