*
La iaia em va ensenyar una cançoneta tipus vals, més aviat un aire sudamericà, que feia així: “Me levanto de mañana/ voyme derechita al mar,/ y les pregunto a las olas/ si han visto a mi amor pasar./ Y las olas me contestan: / 'tu amor ha pasado ya, / llevaba un ramo de flores/ que las iba a regalar'. "
És evident que és una cançó trista, d’amor desenganyat: les flors eren per una altra.
Més popular aquí, es recitava La Puntaire, de Manuel Ribot (1859-1925): “A la voreta del mar / l’Agnès se’n va a treballar / quan l’alba apunta, / i sos ulls en plor desfet,/ van mullant el coixinet, / on fa la punta.(...)”
La meva mare cantava “Perfidia”, d’Alberto Domínguez (1911-1975), que deia: “El mar, espejo de mi corazón,/ las veces que me ha visto llorar/ la perfidia de tu amor.”
Ens aconsellaven els de la “Nova Cançó”: “No vagis a la mar / a encomanar les penes,/ no vagis a la mar,/ les aigües en van plenes.”
Resulta evident, doncs, que si l’aigua del mar és salada... no és solament pels bacallans.
*
És evident que és una cançó trista, d’amor desenganyat: les flors eren per una altra.
Més popular aquí, es recitava La Puntaire, de Manuel Ribot (1859-1925): “A la voreta del mar / l’Agnès se’n va a treballar / quan l’alba apunta, / i sos ulls en plor desfet,/ van mullant el coixinet, / on fa la punta.(...)”
La meva mare cantava “Perfidia”, d’Alberto Domínguez (1911-1975), que deia: “El mar, espejo de mi corazón,/ las veces que me ha visto llorar/ la perfidia de tu amor.”
Ens aconsellaven els de la “Nova Cançó”: “No vagis a la mar / a encomanar les penes,/ no vagis a la mar,/ les aigües en van plenes.”
Resulta evident, doncs, que si l’aigua del mar és salada... no és solament pels bacallans.
*
*
*
Foto O.X.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada