VALL D'ARAN - 7

*

En una fageda vella, també en una avetosa, s’hi entra com en un santuari. No perquè te’n facis el propòsit, sinó perquè d’alguna manera la forma del lloc i la seva solemnitat t’ho imposen: quedes fascinat pel lloc, admires, no goses alçar el cap perquè les voltes o brancatges són alts i protectors i ja et sents bé a la teva mesura, que és la de terra, la de la pedra endolcida per la molsa compacta. Som a l'Artiga de Lin.

El sòl conserva sempre el color encès, de coure, de la fulla seca, en contrast amb el verd rotund de les molses que calcen les soques i les pedres. Hi ha silenci, a la fageda. Els excursionistes no surten del camí traçat pels guies i aquí no s’hi acosten, per sort. Admiro, toco aquests troncs que em donen ja fa molts anys resposta a tota pregunta sobre el temps, l’eternitat, la pau i la barbàrie. No aquests troncs sols, sinó els d’altres arbres que també conec. Ells ignoren però acullen. Han sabut viure, créixer i mantenir-se malgrat guerres, polítiques de tots colors, ambicions, religions, hiverns i estius.

Diuen amb bona intenció que abraçar-se a una bona soca dóna energia: jo també en comunico, la poca que em queda; estimo l’arbre. L’oloro, l’acaricio, m’hi assec, contemplo i penso que hauria de compassar els meus neguits al ritme tranquil de l’arbre. Però el meu temps és infinitesimal comparat amb el seu: ell es pot permetre la lentitud majestuosa, jo no. Són un bri d’herba al seu costat. I, ¿què importen aquí els meus llibres, projectes, decepcions i cansaments? Absolutament res. Seria un bon lloc per morir, per acabar-se tranquil·lament si això fos possible; aquí entre les fulles daurades i el cap a la molsa. La fageda no parla d’ànimes, de càstigs ni de recompenses, només de pau i robustesa. Però la pau i energia ara, al moment de viure, i ja n’hi hauria d’haver prou. No cabrien aquí totes les ensenyances de la fageda, ni de l’avetosa, ni de la roureda, pineda o albereda.
*
*

*

Trinitat del faig. Artiga de Lin. Foto O. X.