*
Tinc una amiga de la meva edat que és l’alegria de la Rambla; el somriure, la lleugeresa, el bon ànim. Des de casa veig el seu balcó.
Aquesta amiga cada primavera em porta un ram de flors que, com el d’ahir, també vull compartir en aquesta pàgina. També, com el d’ahir, conté una estimació però diferent: la de l’amiga que ha crescut gran amb tu, que ha fet camí, que pot entendre el teu moment i tu el seu. A vegades ens trobem absortes per aquest pas dels anys que ens vénen al damunt de manera tan ràpida: no els podem deturar, i nosaltres encara ens pensem que som aquelles noietes que portem dins.
En el seu “Elogi de la vellesa”, Hermann Hesse té moments deliciosos que nosaltres ens podem procurar i que, naturalment, busquem. No hi fa res de les pàgines opressives de Simone de Beauvoir a “La força de les coses”: són realitats que fan estremir i témer. No hi fa res que Proust, a “El temps retrobat”, senti també l’estupor dels que corren apressats cap a la mort.
El moment de la contemplació dels boscos, de la gent amable, del menjar senzill i saborós, de la lectura amena, de la conversa amb els poetes joves, de la petita col·laboració social que et sol·liciten, la visió d’aquest mar que em conté des del meu naixement, són plaers per apreciar fins a l’últim dia de la nostra vida. De la meva. De la seva.
L’amiga també em porta un ram d’eucaliptus ben florit cada Nadal. Perfuma la casa tot l’any.Però avui és maig i les flors són aquestes.
Aquesta amiga cada primavera em porta un ram de flors que, com el d’ahir, també vull compartir en aquesta pàgina. També, com el d’ahir, conté una estimació però diferent: la de l’amiga que ha crescut gran amb tu, que ha fet camí, que pot entendre el teu moment i tu el seu. A vegades ens trobem absortes per aquest pas dels anys que ens vénen al damunt de manera tan ràpida: no els podem deturar, i nosaltres encara ens pensem que som aquelles noietes que portem dins.
En el seu “Elogi de la vellesa”, Hermann Hesse té moments deliciosos que nosaltres ens podem procurar i que, naturalment, busquem. No hi fa res de les pàgines opressives de Simone de Beauvoir a “La força de les coses”: són realitats que fan estremir i témer. No hi fa res que Proust, a “El temps retrobat”, senti també l’estupor dels que corren apressats cap a la mort.
El moment de la contemplació dels boscos, de la gent amable, del menjar senzill i saborós, de la lectura amena, de la conversa amb els poetes joves, de la petita col·laboració social que et sol·liciten, la visió d’aquest mar que em conté des del meu naixement, són plaers per apreciar fins a l’últim dia de la nostra vida. De la meva. De la seva.
L’amiga també em porta un ram d’eucaliptus ben florit cada Nadal. Perfuma la casa tot l’any.Però avui és maig i les flors són aquestes.
*
*
*
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada