LISBOA - 5


Quarta consideració de l'Alfama.
*
"Beco dos Surradores". Tinc interès a tornar-hi per recordar bé tanta extensió miserable, consumida, porosa, tova, regalimant, esventrada, maleïda, rebatuda per vents i pluges. Cal veure les altes bastides cobertes de plàstic negre que la ventada ha estripat de temps i que onegen agitats com sinistres banderes de la mort i de la pesta irremeiable. Enderrocs amb absurds indicadors de fusta: 'oficines', que condueixen a una ruïna coberta d'herbots; roba estesa a tots els carrers, a les finestres, a les portes, amb tota l'obscenitat de calces a tocar de nas dels transeünts; escorrialles sabonoses, verdet i orins. Sota el castell de St. Jordi uns sorprenents urinaris que hem retratat: quatre llaunots contra la paret, on es pixa a la vista, amb un indicador de forja que diu "urinol".
Tornem a trobar el gos sense pota que acompanya una jaia. Vells i velles amb animalons. Sec de nou al banc de la placeta vora Vigario. En un banc hi ha un vell que parla amb dues dones, una a cada balcó, i així fan tertúlia, pont de veus. Fins i tot al raconet per a jocs d'infants que hi ha sota la terrassa s'hi veu roba estesa. Les fustes podrides que fan de taulell pel peix les veiem ara acumulades en un enderroc, sota plàstics cagats dels coloms i eixams de mosques.
Tot això és continu en immenses fileres de cases encavallades, entre altius, sobergs convents i esglésies, que contrasten a mort amb l'ambient depauperat i estantís d'aquesta bona meitat de població.
Penso que necessitaran segles per rehabilitar la ciutat, perquè fins i tot les bastides es dobleguen pel rovell, descarnades com costellams a l'aire, urpes o ullals d'esquelets ja oblidats. La ciutat és un cementiri habitat per vius miserables. D'aquí que em resulti fascinant; m'ha recordat un malson que havia tingut moltes vegades temps enrere, on em perdia de nit per carrers així, hostils, on algú mormolava darrere les altes parets.
No és molt millor l'altra banda o ciutat alta, encara que els carrers més amples permeten sol i aire, però façanes i terrats mostren la soledat i la ruïna. Algú hi viu, i per una finestra alta apareix un cap fantasmal. En l'elevada solitud onegen al vent quatre parracs bruts en un balcó, potser d'algú que és mort dins, momificat. ¿Com deuen ser aquestes vides? Les veus deuen borinejar com brunzits dins d'una calavera amb ressonàncies tètriques. ¿Aquesta és la "saudade" de Lisboa? ¿La "linda princesa"? ¿És això Europa?
*
*
*
La nau dels miserables. Collage d'O. X.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada