*
No diré on he trobat el jacint blanc perquè no vull que ningú descobreixi el lloc i profani l'herba que hi va créixer després de la mort de l'amic. L'herba vetlla les petites memòries. Tampoc diré on són les polígales blaves i les gencianes, perquè és un secret entre el mort i jo. Ell no va poder treballar més el petit bosc que havia plantat. Allà on sembrava els bulbs i els havia vist créixer i tot, ara és colgat de fenàs.
*
Cada vegada que hi passo penso en ell i en l'abandó de la seva memòria i dels bulbs per part de la gent que circula pel camí. Hi té iris blaus, pomeres ja silvestres i algun avet petit que la ràpida ufana dels pins impedeix créixer. Les escaletes de pedra que ell havia construït per salvar els marges ara són desfetes, també mig colgades. Em recorden els peus de pedra d'alguna estàtua colossal i desapareguda, de l'antic Egipte, que uns pagesos van descobrir entre l'espessetat dels joncs del Nil. Primari aquí, majestuosos els peus sols allà. Aquí pedra domèstica, per on només passen sargantanes, serps, gossos i merles.
*
Us vull dir, això sí, que les petites fades beuen aigua d'una soca còncava, arrecerada a una altra que li fa paret, suport i sostre perquè l'aigua de pluja sigui neta i les fades s'hi puguin mirar. He tocat l'aigua amb la punta dels dits, gairebé com per senyar-m'hi; era freda i s'ha estremit com una pell acariciada. Al costat hi florien les últimes violetes i una muscària sola, de glòbuls més morats. Entre les fades també hi beuen papallones, abelles i vespes, i potser s'hi atura una mallerenga mentre ressegueix els insectes de les escorces.
*
Estic segura que el jacint blanc no ha oblidat el difunt que el va plantar. En guarda memòria. S'estimaven. I el difunt l'ha reservat per a mi, perquè era l'últim i perquè allà no hi passa ningú només jo, i ell volia que el trobés. Perquè el recordo a ell i penso que una part de la seva ànima podria haver pres aquesta forma d'amor, d'eternitat.
*
*
*
El mirallet de les fades. Soca vella que recull l'aigua de pluja. Fotografia d'O.X.
Aquest bellíssim escrit teu d'avui no pot ser comentat, només compartit amb unes altres paraules que recordo de memòria perquè sovint les rellegeixo. Són de Goethe, de les seves precioses "Elegies romanes". La gent només en sap l'inici, però la cosa continua: "Saps la terra on floreix el llimoner? És la terra en què creix el taronger. Allà, lluny, hi ha un vent suau que baixa del cel blau i estremeix les plantes. Allà, fins a aquella terra, voldria que vinguessis amb mi, estimat meu"...
ResponEliminaAquesta és la lliçó de Goethe. Que els nostres morts ens acompanyen en aquesta terra i alhora nosaltres els voldríem portar a terres meravelloses, on els paradisos no siguin perduts ni de cristall. Sembla també la invocació del paradís perdut de Milton, que no sempre és la infantesa, sinó aquell redós de transparència i de tranquil·litat de les aigües aquietades, on totes les distàncies desapareixen i els ulls es fan clars a la mirada que els contempla. Sempre tens un record per als teus morts. Els retornes a la vida, els arrossegues amb la teva vida, i així també t'enfrontes tu a aquesta realitat que algun dia haurà d'esdevenir-se. El mirall de les fades reflecteix les imatges dels teus ulls, estimada Olga. Que aquesta sensibilitat ens meni, als que t'estimem, pels teus camins de tarda, per les sendes de tots els paradisos i tots els regnes llunyanament perduts...
Un bell poema en prosa...
ResponEliminaNomés el llenguatge poètic s'acosta a l'última realitat, que és la invisible. L'essència de tot.