Continuació.
*
La Roseta Llepacristos estava agenollada al costat del portaciris, és a dir, d'allà on els fidels encenen les seves espelmes després d'haver pagat una almoina. Tot l'aparell de ferro era ple de ciris encesos. Feia llum i escalfor.
Llavors la llufa, que ja no sabia on agafar-se dins dels budells, va sortir amb una força espantosa: ¡¡rellufff...!!
¡Ai, quina una que se'n preparava!
Com també tothom sap, la llufa, el pet i el rot són gas metà, inflamable i pudent, culpable del canvi climàtic, des dels grans ramats de rens del nord fins les foques de l'Antàrtida, passant pels tigres i elefants de l'Àfrica i comptant els exèrcits de militars escampats pel món.
El gas de la llufa de la Roseta Llepacristos resulta que va anar a parar damunt de tots els ciris encesos i... ¡¡Barrommmmmm!! Amb el gas de seguida es van armar una explosió i un incendi i les flames, com és natural, pujaven amb rapidesa.
¿On arribaven les flames de la llufa inflamada?
Es van enfilar a la barba del santcristo gros, que eren fetes de pèl de matxo. Antigament feien servir pèl de cua de ruc, de matxo o de cavall per fer les cabelleres naturals dels cristos. Les de les marededéus les confeccionaven amb trenes de noies que en feien donació. El foc va encendre bé les del santcristo gros, que ja eren velles i resseques.
De seguida hi va haver un rebombori de cal Déu, és clar.
Es va girar el bisbe, es van esverar els capellans i els fidels, es va equivocar el que tocava l'orgue, el sagristà que recollia les almoines va caure de cul a terra i el diaca va tocar les campanes que avisaven d'incendi.
Els angelets de cara rodona que volaven als peus de la Mare de Déu es petaven de riure i feien anar les aletes, coses totes dues que incrementaven i atiaven el foc. Els àngels majors, arcàngels potestats, serafins, querubins, i trons es tapaven la cara amb les ales per no sentir la pudor i marxaven al campanar per no socarrimar-se les plomes.
Els coloms del campanar estaven molt enfadats per aquella invasió d'àngels al seu territori, i se'ls cagaven al damunt amb fúria.
*
Continuarà
*
Estampa de sant Maurici. Col·lecció O. X.
Nota. Sant Maurici era soldat i ja és sabut que els soldats es llufen més que ningú, pel ranxo de fesols que se'ls serveix.
Estoy siguiendo atentamente la lectura de su relato, doña Olga, y lo que más me inquieta de la señora Llepacristos es que haya incendiado la iglesia a causa de su cuesco maloliente... El pelo quemado desprende un hedor insufrible. Prefiero no imaginar el que desprenderá el cuesco calcinado... Le deseo unas venturosas, que no ventosas, fiestas navideñas.
ResponEliminaBon dia, Olga Xirinacs. La seva història m'ha agradat molt, és molt entretinguda, breu i divertida. Jo (encara que no en sàpiga tant) també n'estic escribint una, de novel·la però, només tinc tretze anys, i no sé si ho faig bé o no. Li agraïria molt que se la mirès, si té temps. Moltes gràcies per aquests minuts de lectura lleugera. Que passi unes bones festes.
ResponEliminaAtentament, Marc.
Hola, Ulls Blaus 1. Gràcies per llegir les meves petites històries; m'ho passo molt bé quan les escric.
ResponEliminaNo sé on vius, però si vols em pots enviar un fragment del teu escrit al coreu ox@tinet.org.
No és que tingui gaire temps, però potser te'n podré comentar alguna cosa.
Bones festes a tu també.
Olga Xirinacs