INDEPENDENTISTES

Un dia d'aquest estiu dinàvem al restaurant de Mont-ral (Serra de Prades, Alt Camp). Hi solen anar treballadors de les pedreres, de carreteres i de telèfons.
Hi havia una taula amb tres parelles franceses d'una certa edat, com se sol dir. Un treballador els va preguntar d'on eren: "De la Bretanya", vaig sentir que deien.
Caram, caram. Jo acabava d'escriure aquells dies "El maestro de nubes", que passa a la Bretanya. ¿On han vingut a fer cap aquesta gent?
Quan ens n'anàvem, no em vaig poder estar de preguntar-los de quina localitat eren. "De Quiberon", em van respondre.
Recaram, recaram, si el meu protagonista és d'aquells indrets. La península de Quiberon per un costat i la de Rhuys per l'altre tanquen el Golf de Morbihan (Mar petit), on hi ha Gwened (Vannes). I vam canviar impressions.
Quan ja sortíem, se'm va ocórrer tornar enrere i preguntar-los: "¿Independentistes bretons?" Perquè a França els independentistes els tenen molt més putejats que a nosaltres. "¡No!", van respondre a cor. Llavors ells, rient, "¿I vostè?". "¡Jo sí!". Els vaig haver d'explicar allò dels diners nostres a Madrid, etc. Hi ha gent que entén més la butxaca que el cor, i no era cosa de fer declaracions de principis amb descreguts.
*

Figura: Àngel bretó. No sé si independentista o no.