EL COLOM CEC - 7

Continuació.
*
Es feia de dia i teníem gana. Els coloms grisos anaven i venien, donaven menjar als seus fills i nosaltres no sabíem on havíem d'anar a buscar el gra. El Gru i jo vam decidir espiar-los. Ells picaven tota mena de deixalles pel carrer i es barallaven per obtenir molles o arròs que els tiraven algunes persones. Com que la gana ens alçava, ens vam afegir a un grup que menjava en una vorera.
De seguida se'ns van tirar al damunt picant-nos el coll per fer-nos fora. No vam poder arreplegar ni un gra i teníem el cos adolorit de tantes picades. Salvatges, els coloms grisos són uns salvatges, sense cap respecte per uns coloms com nosaltres, que som els millors. Hem après bé la lliçó. Hem hagut de reconèixer que són valents, i que si volem sobreviure ens hem d'espavilar.
Ai, pollosos, guanyar-se la vida és la cosa més dura i amarga que hi ha. Llavors el Gru i jo ja sabíem que la nostra vida seria trista: sense família i sense menjar, ens moriríem aviat.
Els coloms grisos volaven lluny i els vam seguir. Anaven al port. Primer allò ens va fer molta por, perquè tot eren màquines, sorolls i gavines, que són uns ocellots perillosos; ataquen els coloms i se'ls mengen els colomins i els ous del niu.
Al port hi ha dipòsits de gra i els grisos es menjaven el que podien quan els vaixells carregaven i descarregaven. Sempre quedava blat i moresc i allà tothom s'afartava. Com que va ser la primera menjada, ens vam refer una mica al sol, a la teulada d'un magatzem.
Les gavines són molt grans, i ens espantaven amb aquells becs enormes i els ulls clars que ens miraven fixament. Però se'ns van posar les plomes de punta quan ens van diren què passava prop d'on érem: al final d'una teulada hi havia un gran tub vertical, on algú posava menjar. Els coloms que s'hi acostaven relliscaven tub avall i no en sortien més. En vam veure desaparèixer un munt.
Les gavines riuen, ¿no les heu sentides mai? "xiac, xiac, xiac", fan por de veritat. "¿Sabeu on van a parar els coloms que mireu? Al capdavall del tub hi ha homes amb sacs que s'emporten els coloms i els maten. A la ciutat hi ha massa coloms i la gent es queixa, xiac, xiac, xiac." Això ens va dir una gavina que reposava sobre una sola pota.
El Gru i jo estàvem esgarrifats. A la granja del castell hi havia els homes negres i a la ciutat ens maten. ¿Què en dieu de tot això, Pollosos? A vosaltres ningú us pica ni us mata. Teniu molta sort.
Però encara havia d'arribar el pitjor. Ens vam haver de rebaixar a demanar caritat i ja no érem aquells coloms blancs i presumits, sinó que anàvem bruts i amb la cua caiguda. Dormíem al monument de Roger de Llúria. Rebíem cops de bec i d'ala, perquè no estàvem criats per guanyar-nos la vida, i aquesta era la nostra desgràcia. Un desastre.
Canta, Pollós, que ja és hora.
*
Continuarà.
*
"Marinera". Collage d'OX.